domenica 17 dicembre 2017

Una vida independent - Una vida independiente

Vaig esmorzar davant de la finestra, mentre llegia un article del diari sobre la independència catalana. Estava afligida per tot el que passava. Vaig tancar els ulls i les meves neurones poc a poc van anar desenrotllant antigues imatges, com quan ho feia ell, a la cambra fosca, mentre anava traient lentament la pel·lícula dels rodets per revelar-la.
Em vaig veure als vint anys, a l'estació de França, amb una cabellera llisa, uns pantalons texans i un tabard beix. Amb la mà esquerra agafava la maleta i del braç dret penjava la meva bossa plena de coses: bitllet d'anada, passaport, moneder, bufanda, un entrepà de formatge, dues taronges i un llibre. A l'andana vaig abraçar a les meves amigues quan el tren estava a punt de sortir, llavors em vaig adonar que marxava de casa. Estava convençuda del que feia, tot i els conflictes familiars que havia desencadenat.
Vaig xarrupar el tè que quedava a la tassa pensant en la meva família, en les meves amigues de quand era jove i en la vida que hagués pogut ser meva si no m'hagués anat.
Qui sap quines idees polítiques tindria jo ara, si hagués viscut allà? Pensaria en què tot això de la secessió és una bogeria o potser seria independentista com les meves cosines? Em vaig preguntar en veu alta.
S'em va aparèixer una imatge amb els contorns esvaïts i vaig recordar el dia en què ell va deixar unes fotos a la aigüera, sota el líquid fixador, sense saber que l'aixeta de l'aigua freda hauria sortit aigua calenta, perquè algú, que compartia pis amb nosaltres, sense adonar-se'n havia obert la clau d'un tubo que només s'havia de fer servir per posar la rentadora que no escalfava, i en pocs minuts les tonalitats de negre i de gris es van esfumar.
Vaig treure un altre fotograma de la meva memòria i em vaig reconèixer en una noia de trenta anys, a Roma, amb una americana de quadres i uns pantalons blancs, portava ulleres de sol i els cabells curts; recordo que havia acabat la carrera, que treballava contenta en una escola, després d'haver guanyat oposicions. A mida que corrien les imatges veia els apartaments en els que havíem viscut, després el pis on varen néixer nostres fill.
Després vaig enfocar la ciutat on havia aportat, la vaig veure abarrotada de gent i em vaig dir que, tot i que en algunes temporades era esgotador passar en bicicleta entre les cues de turistes que arribaven per visitar les obres d'art, encara m'encantava viure-hi .
Vaig deixar de pensar en el meu passat i em vaig obligar a no preocupar-me per la situació catalana, vaig posar un disc de música jazz, vaig estendre la roba i vaig començar a planxar la que havia tret de l'estenedor. Per dinar vaig menjar una amanida.
Vaig pelar patates, vaig rentar la verdura per la crema de carbaçons que volia preparar, mentre el meu cap seguia compenetrada amb les meves vivències; tallant la ceba dues llàgrimes van córrer per les meves galtes.
De petita quan plorava em consolava a mi mateixa parlant-me, aquell dia vaig fer el mateix:
- Tot i tenint més seixanta anys encara em sento jove, no puc queixar-me; però, sovint estic cansada, em minva la concentració, m'equivoco i em toca tornar a començar. Em sap greu quan dic una cosa per una altra, de vegades em sento insegura, després vaig afegir amb una veu una mica ronca:
- Potser hagi de treballar menys o jubilar-me? No, encara no, tot i el esgotament que vaig acumulant durant la setmana, crec que encara estic il·lusionada  donant classes.
Va arribar el meu marit al vespre i em vaig adonar del molt que m'encantava notar que encara era atractiva per a ell.
Abans de sopar vam rebre una vídeo trucada de la nostra filla, qui fa uns quants anys que está vivint a l'estranger, en el mateix moment en què el seu germà obria la porta de casa. Ens vam reunir els tres davant de la pantalla. Mentre els nostres fills feien broma, els vaig mirar i vaig pensar que sentia un gran afecte per ells.
Aquella nit em vaig ficar al llit d'hora i vaig dormir plàcidament, potser perquè vaig deixar de patir per la situació catalana i vaig començar a apreciar que els nostres fills, cadascú a la seva manera, anaven construint-se una vida independent.
 
Una vida independiente
Desayuné frente a la ventana, mientras leía un artículo del periódico sobre la independencia catalana. Estaba afligida por todo lo que pasaba. Entorné los ojos y mis neuronas poco a poco fueron desenrollando antiguas imágenes, como cuando lo hacía él, en el cuarto oscuro, mientras iba sacando con cuidado la película de los carretes para revelarla.
Me vi a los veinte años, en la estación de Francia, llevaba una melena lacia, unos pantalones vaqueros y un tabardo beige. Con la mano izquierda agarraba la maleta y del brazo derecho colgaba mi bolso repleto de cosas: billete de ida, pasaporte, monedero, bufanda, un bocadillo de queso, dos naranjas y un libro. En el andén abracé a mis amigas  cuando el tren estaba a punto de salir, entonces me di cuenta de que me estaba marchando de casa. Estaba  convencida de lo que estaba haciendo, a pesar de los conflictos familiares que había desencadenado.
Sorbí lentamente el té que quedaba en la taza pensando en mi familia, en mis amigas de antaño y en la vida que hubiera podido ser mía si no me hubiera ido.
-¿Quién sabe qué ideas políticas tendría yo ahora, si hubiera seguido viviendo allá? ¿Pensaría en que todo eso de la secesión es una locura o quizás sería independentista como mis primas? Me pregunté en voz alta.
Se me apareció una imagen con los contornos desvanecidos y recordé el día en que él dejó unas fotos en la pila, bajo el líquido fijador, sin saber que del grifo del agua fría habría salido agua caliente, porque alguien, que compartía piso con nosotros, sin darse cuenta había abierto la llave de una cañería que solo se debía usar para poner la lavadora que no calentaba y en pocos minutos las tonalidades de negro y de gris se esfumaron.
Saqué otro fotograma de mi memoria y me reconocí en una treintañera despreocupada, en Roma, con una americana de cuadros y unos pantalones blancos, llevaba gafas de sol y el pelo corto; recuerdo que había terminado la carrera, que trabajaba contenta en una escuela, tras haber ganado oposiciones. A medida que  corrían las imágenes veía los apartamentos en los que habíamos vivido, luego el piso en el nacieron nuestros hijos.
Después enfoqué la ciudad donde había aportado, la vi abarrotada de gente y me dije que, a pesar de que en algunas temporadas era agotador pasar en bicicleta entre las colas de turistas que llegaban para visitar las obras de arte, todavía me encantaba vivir en ella.
Dejé de pensar en mi pasado y me obligué a no preocuparme por la situación catalana, puse un disco de música jazz, tendí la ropa y empecé a planchar la que había sacado del tendedor. Para almorzar me arreglé con una ensalada.
Pelé patatas, lavé la verdura para la crema de calabacinos que quería preparar, mientras mi mente seguía compenetrada con mis vivencias; cortando  la cebolla dos lágrimas  corrieron por mis mejillas.
De pequeña cuando lloraba me consolaba  a mí misma hablándome, aquel día hice lo mismo:
- A pesar de tener más sesenta años aún me siento joven, no puedo quejarme; sin embargo, a menudo estoy cansada, me mengua la concentración, me equivoco y me toca volver a empezar. Me sabe mal cuando digo una cosa por otra, a veces me siento torpe e insegura y luego añadí con una voz un poco ronca:
-¿Quizás tenga que trabajar menos o jubilarme? No, aún no, a pesar del agotamiento que voy acumulando a lo largo de la semana, creo que aún estoy ilusionada  dando clases.
Llegó mi marido al atardecer y me percaté de lo mucho que me encantaba percibir que aún era atractiva para él.
Antes de cenar recibimos una vídeo llamada de nuestra hija, quien lleva viviendo unos cuantos años en el extranjero, en el mismo momento en que su hermano abría la puerta de casa. Nos reunimos los  tres delante de la pantalla. Mientras nuestros hijos bromeaban, los miré y pensé que sentía un gran cariño por ellos.
Aquella noche me acosté temprano y dormí plácidamente, quizás porque dejé de sufrir por la situación catalana y empecé a apreciar que nuestros hijos, cada uno a su manera, iban construyéndose una vida independiente.














Nessun commento:

Posta un commento