giovedì 13 luglio 2017

Trece de julio - Tretze de juliol - Tredici di luglio

















13 de julio 2017

Hace treinta años vivía en otra casa, pero aquel 13 de julio, como hoy, me levanté temprano y como ahora me sentía feliz: amaba a mi marido, al cabo de dos meses iba a tener  mi primer hijo, había ganado oposiciones para la enseñanza de la escuela pública, habíamos comprado un piso, que un equipo de albañiles estaba reformando y al día siguiente iba a cumplir treinta y un años. ¿Qué podía desear más de la vida?
Aquella mañana fui a hacerme la última ecografía, fue el inicio de la desgracia.
Después de lo que pasó, mi mundo se desmoronó y durante algún tiempo tuve miedo de ser feliz, porque pensaba que después de lo bueno, bueno, siempre llegaba lo malo, malo.
Ahora que han pasado tantos años he aprendido a aceptar más las adversidades de la vida e he logrado escribir lo que sentí en aquellos días de julio de  treinta años atrás.
Aquí tenéis el relato dividido en tres partes:


13 juliol 2017

Fa trenta anys vivia en una altra casa, però aquell 13 di juliol, com avui, em vaig aixecar d'hora i com ara em sentia feliç: estimava al meu marit, esperava el primer fill a  finals d'agost, havia guanyat oposicions per a l'ensenyament  a l'escola pública, havíem comprat un pis, que un equip de paletes estava reformant i l'endemà compliría trenta-un anys. Que podia desitjar més de la vida?
Aquell matí vaig anar a fer-me l'última ecografia, va ser l'inici de la desgràcia.
Després del que va passar, el meu món es va ensorrar i durant algun temps vaig tenir por de ser feliç, perquè pensava que després de les coses bones, bones, sempre arribavan les dolentes, dolentes.
Ara que han passat tants anys he après a acceptar una mica més les adversitats de la vida, f
ins i tot he aconseguir escriure el que vaig sentir aquell tretze de juliol de fa trenta anys:
Aqui teniu el relat dividit en tres parts:


13 luglio 2017
Trenta anni fa vivevo in un'altra casa, quel 13 di luglio, come oggi, mi ero alzata presto e come adesso mi sentivo felice: amavo mio marito, aspettavo il primo figlio, che doveva nascere due mesi dopo, aveva vinto il concorso per insegnare nella scuola pubblica, avevamo comprato un appartamento, che una squadra di muratori stava ristrutturando e il giorno successivo sarebbe stato il mio trentunesimo compleanno. Cosa potevo desiderare di più della vita?
Quella mattina sono andata a farmi l'ultima ecografia ed è stato l'inizio della mia sventura.
Dopo quello che è successo, il mio mondo è crollato e per un po' ho avuto paura di essere felice, perché ho pensato che dopo le cose belle, belle, arrivano sempre quelle brutte,  brutte.
Adesso che sono trascorsi così tanti anni ho imparato ad accettare di più le avversità della vita e sono riuscita a scrivere quello che ho sentito quel tredici luglio di trenta anni fa, ecco il racconto diviso in tre parti:



Nessun commento:

Posta un commento